Back to top
Salva

Salva Ferrer: "A la Damm érem un grup d’amics amb unes ganes de competir increïbles"

És un referent on els més joves poden emmirallar-se. Salva Ferrer (Martorell, 23 anys), ha arribat a l’elit del futbol després de passar pel Juvenil A del CF Damm. Amb els colors de l’Spezia Calcio, aquesta temporada ha defensat Cristiano Ronaldo i ha aconseguit mantenir la categoria un any després del primer ascens de la història del club a la Serie A. Reflexionem amb ell sobre la Damm, el futbol base i la gestió de les emocions en els futbolistes.

Entrevista realitzada per Ignasi Cardó.

En quatre anys has passat de jugar a Divisió d’Honor Juvenil amb la Damm a competir a la Serie A. El teu és un cas atípic, amb un pèl de fortuna si es vol veure així, però la realitat és que has estat preparat en els moments en què s’ha apostat per tu. Com has viscut aquest salt tan ràpid entre acabar l’etapa juvenil i consolidar-te a l’elit?

Sempre dic que en tota aquesta història necessites molta sort, però la sort va passant i tu sempre has d’estar preparat per agafar-la. Dit d’una forma menys metafòrica, has d’estar al màxim nivell en el moment que et necessiten. I jo, per sort o per treball, ho he aconseguit, ja sigui en el meu pas pel Nàstic, o inclús a la Pobla de Mafumet, quan no era un any en el qual havia de ser 100% titular i vaig aconseguir guanyar-me un lloc. També més endavant a l’Spezia, assolint la promoció, pujant a la Serie A i certificant la permanència aquest any. Han estat quatre anys molt bons i toca seguir treballant perquè segueixi arribant aquesta sort.

En tot aquest procés, en quin moment et vas creure que podies guanyar-te la vida amb el futbol?

El canvi de xip total el faig quan estant al Martorell em diuen que ha trucat la Damm. Diràs, ostres, és molt aviat! Doncs sí. Vaig passar molts anys fins que no em vaig començar a guanyar la vida amb el futbol i jo seguia amb aquesta mentalitat. Estava estudiant, centrat en el batxillerat... i rebo la trucada d’un equip que en aquella generació havia guanyat la Lliga Nacional i la Copa Catalunya... i vaig pensar “per què em necessiten a mi?”.

Vaig fer un canvi de mentalitat molt gran en el sentit de professionalitzar-ho tot: cuidar l’alimentació i el físic, no sortir [de festa], treballar als entrenaments, estar molt més atent al que deien els entrenadors per millorar molt més tàcticament, i des d’aleshores m’he anat posant metes cada any. Arribo a la Damm i provo de ser titular, ho aconsegueixo; faig el pas al futbol professional, aconsegueixo jugar a Tercera Divisió; faig el pas al Nàstic, i ho aconsegueixo; i cada any he anat reciclant les meves metes i tant de bo en pugui fer moltes més i ho pugui fer així de ràpid. Al final, tenir metes és el que em dóna l’energia per seguir endavant i, com he dit abans, pel que sigui he tingut la sort de complir totes aquestes metes i avançar així de ràpid.

Vas arribar a la Damm en l’últim any de juvenil. Què et va aportar el teu pas pel Club de cara a fer el pas al futbol professional?

Em va donar l’esperança de poder viure del futbol, una cosa que ja feia molts anys que se m’havia apagat. Quan vaig deixar de competir al màxim nivell de futbol base ja no vaig assimilar el futbol com una cosa amb la qual em pogués guanyar la vida. Fitxar per la Damm em va donar aquesta esperança, aquesta força. Vaig arribar a la Damm amb una idea d’equip molt competitiu, sí, però vaig acabar l’any amb una idea molt diferent, de club familiar, on el primer era la persona i gaudir amb el futbol abans que els resultats.

Al final, gràcies a tot això, aconsegueixes fer un any bo. No és que el primer siguin els resultats i després, si es pot, ja es cuidarà el grup. Primer es cuida la persona, es cuida la família, s’intenta crear un bon entorn, i després arribaran els resultats perquè no hi ha una altra possibilitat. I així va anar, vaig aprendre moltíssim amb el Roger i vam fer un molt bon any. Primer em va descobrir Cristóbal Parralo, que segurament és a qui li dec el pas del Martorell a la Damm i, més endavant, Roger Garcia em va donar l’oportunitat i va voler seguir amb els fitxatges que havia fet el Cristóbal. Vaig aprendre moltíssim amb el Roger i vam gaudir d’un gran any.

Et va fitxar Cristóbal i els inicis no van ser fàcils…

Vaig ser un cas molt especial, perquè venia del Martorell a Preferent i em van contactar el gener, molt abans de quan es comencen a confeccionar les plantilles, perquè se’ls havien lesionat els centrals. El Cristóbal em va dir: “Vine i formaràs part del Juvenil A i del Juvenil B per jugar amb els dos”. Vaig acceptar, però estava molt centrat en els estudis perquè necessitava treure molt bona nota per entrar a la carrera d’Infermeria. “No sé si sóc la persona que necessites”, li vaig respondre. I em va dir que almenys anés a entrenar. Així que vaig estar fent una prova a la Damm de cinc mesos, entrenant amb el Cristóbal sense acabar de signar, i no sabia si em quedaria o no. Després de tota l’adaptació i amb el canvi d’entrenador no tenia la garantia de quedar-me al Club. I sí, el Roger va seguir amb tot el que havia muntat el Cristóbal i va comptar amb mi per a la nova temporada. Són dues de les persones a les quals els puc estar més agraït. El meu creixement futbolístic en tots els àmbits va ser increïble durant aquells mesos, i els recordo com a uns mesos molt bons i claus en la meva carrera futbolística.

Salva
Salva Ferrer (Spezia) defensa Álvaro Morata (Juventus).

Quina importància van tenir la Damm i Roger Garcia en la teva consolidació com a lateral, i com has anat evolucionant en aquesta posició?

A cada equip on he estat he tingut un tipus de joc diferent. Amb el Roger era un lateral molt més de rebre la pilota enrere i donar sortida de pilota, com si fos un central més, però òbviament amb una sortida de pilota molt més profunda, buscant més la passada endavant i no tan horitzontal. Al Nàstic era un lateral molt més defensiu i ara a Itàlia sóc com s’entén un lateral, que corre la banda, busca profunditat i rep la pilota molt més endavant. A qui li he d’atribuir el mèrit d’haver-me descobert com a lateral és al Roger i, a més, ho va fer en un moment de la lliga que jugàvem contra el Barça i l’Espanyol. El meu debut de lateral va ser contra el Barça i vam guanyar l’Espanyol a casa després de molts anys que no s’aconseguia. Va ser una demostració en un moment clau de la temporada, va anar prou bé i el Roger va optar per seguir posant-me de lateral. Després, potser sí que vaig jugar de central, però vaig anar alternant i va ser una primera presa de contacte bastant bona amb la posició.

Quin record guardes d’aquella etapa? Tens contacte encara amb els companys amb qui vas coincidir?

Amb el Roger no parlem setmanalment, però quan vaig aconseguir l’ascens a la Serie A em va enviar un missatge, o quan ell va anar amb el seu germà al Celta jo també el vaig felicitar pel mèrit d’arribar a un equip de Primera Divisió. I amb els companys, òbviament, sí. Amb molts em segueixo trobant o m’hi he trobat als camps, i segueixo en contacte amb ells per WhatsApp. Si els fitxa un altre equip, els desitjo sort, o si aconseguim algun mèrit esportiu, ens felicitem, i això és el més bonic, perquè més enllà del futbol, el que compta és la persona i és el que quedarà d’aquí a vint anys. Durant la temporada només penses a competir i en ser la millor versió de futbolista que pots ser, però al final, el que intentes quan ets dins d’un grup de persones és treure les millors relacions entre aquestes persones, i la veritat és que a la Damm va ser relativament fàcil.

Com d’important creus que és treballar per enfortir la part mental en nois i noies d'edat juvenil?

Per començar, segurament han agafat la pitjor època de la història del futbol perquè la pandèmia ens ha molestat en qualsevol àmbit de la nostra vida o ens ha impedit que el camí pugui seguir amb normalitat. I en el futbol base, una pandèmia amb una quarantena com la que vam tenir és difícil de gestionar per a persones que estan en plena adolescència i en un moment clau per a les seves vides futbolístiques, com és el pas a un equip professional o amateur. I, òbviament, a ells els preocupa això, perquè saben que estan a la Damm i que és un trampolí increïble per anar a un altre club. I saben que és una oportunitat que amb el coronavirus es podia esvair.

Jo ho entenc perfectament perquè considero que la Damm ja és un nivell de futbol molt alt, i es troben en grups de persones on totes competeixen per un somni i totes tenen una qualitat molt alta pel futbol, i segurament tenen la capacitat de fer el pas a un equip més gran. Els fa por no acabar demostrant el nivell que saben que tenen, però és aquesta por la que et fa tirar enrere.

El que puc aconsellar, parlant de la meva experiència, és que jo en aquell moment venia d’un àmbit molt més humil, el Martorell, i vaig arribar a la Damm sense cap mena de por, amb molta il·lusió perquè venia d’un lloc on el salt era molt gran i pensava, “aquí, a gaudir i a intentar demostrar que puc jugar”. I res més, sense pensar més enllà, simplement amb moltíssima motivació per fer les coses bé i gaudir del futbol, que és el que et fa donar el teu millor nivell i el que després et fa arribar, perquè els anys més complicats ja vindran. Seran més endavant, perquè el futbol amateur és molt diferent, encara que ja s’assembli a la Divisió d’Honor. En aquests moments que són juvenils, inclús després si passen a un filial, s’han de concentrar a gaudir.

La figura del psicòleg en un equip de futbol trobo que és molt important. Anar al psicòleg no vol dir que tinguis problemes al cap, simplement t’ajuda a gestionar les teves emocions. I si ja és important en els equips grans, imagina’t en els equips petits, en els quals normalment els joves no s’acaben ni de conèixer a ells mateixos i no entenen per què tenen por.

Quin consell t’hauria agradat que li diguessin al Salva de 17 anys que jugava al Juvenil A de la Damm?

Que tot el que ell pugui controlar, que ho controli. Un jove no pot controlar fer una centrada i que la pilota vagi al cap del rematador, perquè això depèn de què estiguis més fi, que aquell dia tinguis més tacte amb la pilota, de com estigui el camp... Les coses que pots controlar són, per exemple, les teves relacions al vestidor, que és una cosa superimportant. Si tens bones relacions al vestidor, jugues d’una altra forma, perquè jugues amb amics, no amb companys. Jo ho he viscut. A la Damm érem un grup d’amics que teníem unes ganes de competir increïbles. I no era relaxació, era gaudir-ho. Al futbol amateur és molt més difícil tenir aquest grup d’amics i tot és més professional. La gent va al camp a entrenar i després cadascú se’n va casa seva amb la seva dona i els seus fills o amb qui sigui.

Les relacions, l’estat anímic, la nutrició, el gimnàs... totes aquestes coses que pots controlar i que et fan estar bé, que et fan estar tranquil i que no et porten elements negatius com poden ser mals rotllos de vestidor, lesions, problemes a casa... Inclús tenir bones relacions amb la teva família, perquè al final la teva família i la teva parella són els pilars perquè surtis al camp i només pensis a gaudir. I mira que jo, sincerament, considero que vaig tenir uns divuit i dinou anys bastant bons. El grup era bo, la família em donava suport i jo era bastant professional amb tots els temes nutricionals i físics. Així que potser li diria al meu jo que tot això és el que importa. I t’ho dic ara que tinc vint-i-tres anys, potser d’aquí a tres anys he descobert més coses dins meu i et puc donar altres consells. Estic segur que ho faré.

Vius molt en el dia a dia o ets capaç de plantejar-te objectius a llarg termini?

Visc bastant el dia a dia, però, òbviament, cada any tinc una meta. Abans d’anar a dormir, sobretot el que penso és si estic cuidant la meva vida. Si tots els aspectes de la meva vida els tinc bé i me’n puc anar a dormir tranquil. Si aquell dia he tractat bé els meus pares, si estic cuidant la meva parella suficient o últimament estic més esquerp... totes aquestes coses perquè al final pugui ser millor futbolista, però també millor parella, millor fill, millor germà i millor amic. Ara que estic a Itàlia, de vegades penso: “Ostres! Fa tres setmanes que no envio un missatge als meus amics”, i ja et queda alguna cosa dins que són punxes que l’únic que fan és mal. I l’endemà, només llevar-me, els envio un missatge per saber com estan, si estan treballant o estudiant en algun lloc... Intento cuidar totes les persones que m’envolten i les coses que em preocupen, i així considero que tinc molta més força després per, si em surt qualsevol problema en un entrenament, per exemple, poder-lo gestionar bé i que no em sobrepassi i m'enfonsi.

Vídeo

Entrevista a l'excerveser Salva Ferrer