Back to top
robert

Robert Moreno: “Estic molt agraït a la Damm per haver-me donat una oportunitat”

Fa quatre mesos que va assumir un dels càrrecs més importants del futbol mundial. Robert Moreno (L’Hospitalet de Llobregat, 42 anys), actual seleccionador espanyol, guarda un gran record del seu pas pel CF Damm. “Estava en un moment complicat i la Damm em va donar una oportunitat”. Analitzem la seva etapa com a cerveser i repassem l’actualitat amb Robert Moreno.

El teu nomenament com a seleccionador espanyol no va ser un moment agradable per les circumstàncies en què es va produir. Com vas rebre la designació?

Amb sorpresa i amb un sentiment un pèl estrany perquè venia d’una situació que ara ja és pública, però que aleshores no se sabia i nosaltres portàvem en la intimitat per la gravetat que suposava. Podíem esperar la decisió que va prendre el Luis de deixar el càrrec i van ser 4-5 dies molt intensos, perquè el president ens va dir automàticament que havíem de seguir amb mi com a cap. No va tenir cap dubte, no va deixar passar uns dies per pensar-ho perquè ja ho havien valorat. Va ser una responsabilitat i una il·lusió una mica apagada pel que li estava passant al Luis, però a la vegada una alegria i quelcom que buscava des que era jove.

Com estàs vivint l’experiència de classificar el grup que lideres per al pròxim Europeu?

Partint de la base que sempre s’ha de tenir un objectiu a llarg termini, i més dirigint una selecció, intentem centrar-nos a guanyar partits perquè la conseqüència és assolir objectius. Ens ho estem prenent amb el repte de construir un equip, perquè en dinàmica de selecció estàs poc temps reunit amb el grup. Estem guanyant i esperem seguir guanyant, perquè és millor créixer en la victòria que en la derrota.

Com a entrenador et pots permetre tenir una mirada a llarg termini?

Jo visc en el curt termini. Fins ara, estava centrat en Noruega i Suècia, els nostres pròxims rivals. L’Eurocopa és mig-llarg termini per mi actualment. En tots aquests anys que porto al futbol he après que en qualsevol moment les coses canvien moltíssim, d’un dia per l’altre. El què ens preocupa a mi i al meu staff és fer bé tot el que podem controlar i està al nostre abast.

Costa molt referir-te al teu cos tècnic quan sempre has format part d’un staff? I com és el canvi de segon a primer entrenador?

No costa perquè tinc molt interioritzat parlar en primera persona del plural. El canvi de rol m’ha vingut d’una manera inesperada, però m’hi estic trobant a gust. La relació que tinc amb la gent que treballa amb mi, pel bo i pel dolent, va més enllà de què és un cos tècnic professional normal i corrent. Nosaltres tenim amistat i anem junts de vacances, i quan no estem treballant també estem plegats. És un avantatge per la convivència, però a la llarga també vius moments de molta pressió. M’hi estic trobant molt bé, segurament perquè fa 20 anys que pensava que havia d’arribar aquest moment i, ara que ha arribat, sento que estic preparat. Potser el què era forçat és el que estava fent fins ara, fer de segon, sabent respectar les decisions del primer, estar en un segon pla, etc. El Luis ho va dir en una entrevista que jo sempre he sigut un primer entrenador en potència.

Imatge eliminada.
El seleccionador espanyol a la seu de la Fundació Damm.

Et veus molts anys en el càrrec?

No t’ho sé dir. Entrenant, sí. Però el càrrec no depèn només de la feina de l’entrenador, sinó dels resultats, i que t’eliminin a vuitens, quarts o semifinals d’una Eurocopa depèn d’un rebot i estàs fora, i sembla que la teva feina sigui desastrosa. Això no em farà deixar d’entrenar. M’encantaria estar uns quants anys a la selecció. És un càrrec molt bonic, pots veure a molts jugadors i tens temps i tranquil·litat per analitzar amb calma. Seria magnífic poder completar un cicle Eurocopa-Mundial.

Què és el millor i el pitjor de ser seleccionador en lloc d’entrenar un club?

El millor de la selecció és que tu tries els jugadors que vols i tens un ampli ventall de possibilitats. Et permet moments de reflexió, d’analitzar i veure què fan els altres entrenadors, escollir bé els jugadors que estan en forma en cada moment. En un club, quan es tanca el mercat els jugadors són els que tens, t’agradi o no, i els has de treure rendiment. Però en un club també es competeix cada tres dies, tot és més immediat. A la selecció els tens poc temps, només 5 vegades a l’any, i quan vols treballar mil coses es fa difícil, però alhora no hi ha el desgast de la competició de guanyar o perdre partits, que és el que determina el futur de l’entrenador.

Quin record guardes de la teva etapa al Club de Futbol Damm?

Recordo moltes coses, sobretot agraïment. Jo estava en un moment complicat, vaig sortir rebotat d’entrenar dues setmanes el Juvenil A del Terrassa a Divisió d’Honor. Allà no hi havia estructura. En aquell moment, el Carlos Martínez estava entrenant el Juvenil B i jo no volia quedar-me aturat. Aleshores, vaig presentar una proposta a l’Òscar Cosialls per aplicar l’anàlisi de vídeo en l’estructura tècnica, i així es va iniciar el projecte. A mitja temporada, el Carlos va pujar a entrar el primer equip i em va tocar agafar el Juvenil B. Allà vaig viure què era entrenar la Damm: tenir els mitjans d’un equip professional en un equip de futbol base, amb un nivell altíssim de jugadors i una estructura molt completa al voltant. Crec que els jugadors que arriben d’altres equips s’adonen de la gran diferència què suposa. Vaig conèixer el president Barcons, que em va donar una visió de la Damm, del futbol i de tirar cap endavant. Va ser només un any, però va ser molt bonic. Vam acabar fent-ho molt bé, guanyant el Barça de Sergi Barjuan a casa i empatant al seu camp. Em van fer la proposta de renovació i jo havia de seguir, però em va fitxar el Barça B i vaig marxar, però m’hauria encantat seguir en un club de referència a Catalunya on tots els entrenadors de futbol base volíem arribar algun dia. Quan et deien: “On t’agradaria entrenar?”, Barça, Espanyol i Damm eren els tres equips que tothom responia.

Tothom que ha treballat amb tu destaca que ets un apassionat pel futbol i, sobretot, un treballador incansable. Quins canvis vas impulsar en la teva etapa a la Damm?

Nosaltres vam introduir la utilització del vídeo en el Juvenil B amb l’acceptació dels jugadors, que inclús col·laboraven amb nosaltres, i del Club. Es va començar a crear una estructura per incorporar la figura de l’analista, que en aquell moment es va visualitzar com a necessari en el futbol base per a la millora dels jugadors. Vam posar la llavor de quelcom que, aleshores era estrany, i que ara ja s’ha quedat i s’ha normalitzat com una part més dels cossos tècnics.

Aquest projecte no es va acabar d’implementar completament fins a l’arribada de Cristóbal Parralo uns anys més tard...

La resistència al canvi respecte a les noves tendències sempre és molt gran. I a la Damm, un club amb molta història al darrere, tot això que un noi jove com jo venia a explicar sobre col·locar una persona a la graderia per gravar els partits podia costar d’acceptar. Però amb el suport de l’Òscar vam poder fer els primers passos.

Imatge eliminada.
Robert a la sala de brassatge.

Com veus el Club en aquests moments? L’has anat seguint?

Des de la distància sí que vaig mirant com ha quedat la Damm. Sé que Luis García està entrenant el primer equip. La Damm sempre ha d’estar lluitant per estar a dalt, pels mitjans que té i per la tasca que realitza al futbol català, que ha de tenir el reconeixement que mereix. Em consta que un dels meus predecessors, Vicente del Bosque, està enamorat de la Damm. “Sempre que puc, vaig cap allà”, em diu. Per tant, aquest reconeixement ja no és només d’aquí, sinó a tot l’estat i més enllà del futbol formatiu. Això és un orgull per la Fundació Damm. L’esport és necessari en la joventut i és una forma de creixement. Li desitjo tota la sort al CF Damm i m’agradaria tornar-hi en un futur. De fet, estic convençut que acabaré la meva carrera al futbol base, tornaré als orígens. Entrenar nanos és molt gratificant. Quan et trobes jugadors que han crescut i que recorden amb molta estima quan els vas intentar ajudar... aquest sentiment és un dels motius pels quals em vaig fer entrenador. Jo volia millorar com a jugador i no tenia entrenadors de nivell que em fessin progressar.

Quins aspectes vas millorar com a tècnic al CF Damm?

Tinc un record molt bonic d’aquell any. Vaig treballar amb Santi Pou, que ara és el coach del Girona. Em va ajudar en el procés de fer-li veure al grup que jo era el nou entrenador i quins eren els meus principis. I ho vam fer amb unes sessions de coaching que em van ajudar a definir en una llista una sèrie de principis que jo tenia interioritzats, i que després vaig fer entendre als jugadors. Després d’un mal inici, vam aconseguir el canvi. Al principi, patia per donar les llistes de convocats, però vam trobar en els meus criteris la manera de determinar qui mereixia jugar. Allò em va fer alliberar tota la tensió i encara avui segueixo els principis que van néixer al vestidor del camp de l’Horta.

Després de passar per la Damm i acompanyar Luis Enrique a Barça B, Roma i Celta, arribeu a la banqueta del Camp Nou i guanyeu el triplet en la primera temporada. És el màxim que es pot aconseguir com a entrenador?

Com a segon, sí. Ara em queda com a primer. Ho sento com a meu, però havent estat segon entrenador. La meva ambició és màxima i miro des de la distància tot el que han aconseguit Luis Enrique, Guardiola, Mourinho, que són les referències més properes que tinc. A aquest últim, l’admiro, perquè com jo no ha sigut jugador i ha aconseguit moltes coses. El meu repte és ser millor que ells, perquè si apuntes a la lluna, potser t’hi apropes. Com a entrenador, primer busco millorar dia a dia, demà ser millor que avui. Però també competeixes, i has de guanyar i ajudar els jugadors a guanyar títols, que és la nostra tasca. Si no ho aconsegueixo i em quedo a prop, estaré encantat i, en qualsevol cas, tindré la consciència tranquil·la d’haver-ho intentat.

Una de les claus per triomfar al futbol professional d’elit és la gestió del vestidor. Quina importància tenia aquest factor quan entrenaves en futbol base?

Salvant les distàncies, la mateixa. En les dues etapes tractes amb persones. Quan a la Damm havia de desconvocar quatre jugadors ho passava fatal. Era més dur en futbol base que en futbol professional perquè allà no tens la pressió de la premsa, però has de gestionar els pares, que és el mateix però augmentat, perquè són més passionals amb els seus fills. Ara, la principal diferència és que tot és més mediàtic i tota Espanya opina sobre la teva feina. Tenir gent crítica al teu voltant és bo perquè et manté despert i et fa millorar, i inclús per mi és una motivació trobar gent que em critica i que pensa que no em mereixo estar aquí.

Com es fa per guanyar-se el respecte i l’autoritat com a entrenador d’un trident estratosfèric format per Messi, Suárez i Neymar?

El Luis se’l va guanyar des de l’inici perquè és una persona directa i honesta que et diu les coses a la cara, t’agradin o no, i que a més té una trajectòria innegable com a futbolista que ajuda que aquests tipus de futbolistes t’escoltin. Però això dura cinc minuts. Ells volen que els ajudis. Siguis qui siguis, et valoren pel que fas, no per qui ets. Aquest és el valor principal que estem aplicant a la selecció: que vinguin pel que fan, no per qui són. Jo tenia un paper més secundari en el tracte amb ells, però després d’aquells tres anys, sento que ells et valoraven per la percepció que tenien sobre què els aportaves. Crec que nosaltres els vam ajudar a guanyar, i es demostra perquè després no s’ha repetit el triplet, i que no és tan fàcil com tenir-los a l’equip. Si els ajudes, et respecten i et valoren. Si no tenen aquesta percepció, passes a ser una persona intranscendent per ells i no et dediquen ni temps ni atenció.

Imatge eliminada.
Robert Moreno a l'Antiga Fàbrica Estrella Damm.

Has declarat que el teu ídol d’infantesa era Iván de la Peña. Curiosament, el seu fill Iván és avui un dels capitans del Juvenil A cerveser. Quines qualitats t’agradaven del migcampista?

La passada. La visió de joc. La capacitat per veure passades que ningú veia. Jo anava als partits per veure quina passada inventava De la Peña, no m’importava el que passés després. Estaves mirant el partit tranquil·lament i de sobte creava una línia de passada increïble i deixava el company sol davant del porter.

Has afirmat que ets soci del Barça i parles amb naturalitat sobre qualsevol tema, trencant amb els tabús d’una persona que està triomfant a l’elit.

No em considero exemple de res. Només tracto de ser jo mateix. He vist molta gent que arriba a aquest nivell i que el personatge se’l menja, i no vull que em passi. Considero que si intento fer quelcom impostat, tard o d’hora se’m notarà. Sóc algú que ve de baix i que s’ho ha treballat molt per arribar fins aquí. A més, hi ha molta gent que és com jo que ara em demana que ho faci bé perquè els obrirà portes, i això em fa sentir una responsabilitat. No entenc la vida d’una altra manera. Ens ha tocat viure una sèrie de situacions desagradables, i quan ho poses tot en valor veus que hi ha coses que no són tan importants, i quan deixi de ser entrenador seguiré sent persona, i no vull deixar de ser persona quan ja no sigui entrenador. Intento mantenir els amics de sempre i no en vull tenir de nous pel fet de ser seleccionador. Sé que no podré mantenir exactament la meva vida d’abans, però seguiré tractant-ho tot amb naturalitat, amb la família i els amics al costat. També sóc conscient que tinc un càrrec que té una responsabilitat, i entenc que hi ha temes sobre els quals tinc una opinió, però que no n’he de parlar públicament perquè estic representant el futbol espanyol i la federació. I això no és faltar al que jo penso, sinó ser curós i respectuós amb la gent que m’ha contractat, perquè quan m’assec en una roda de premsa he de posar per davant el fet de ser el seleccionador espanyol, i no Robert Moreno. Hi ha molta gent que segueix a la selecció i que espera un comportament determinat de l’entrenador, i jo he de respectar a tothom. Hi ha opinions on no vull tenir ni seguidors ni detractors perquè són d’àmbit personal. I crec que, com a seleccionador, tampoc m’han de preguntar sobre segons quins temes que no tenen res a veure amb el futbol o amb el meu càrrec.

 

Entrevista per Ignasi Cardó i Carles Domènech.

Fotografies per Jordi Play.